31 de gener 2009

a propósito del dolor

Citaré el llibre "con el consentimiento del cuerpo" de Marie Betherat, Thérèse Betherat i Paule Brung. Madre e hija (embarazada) y comadrona, ayudan a preparar el cuerpo para el parto mediante reflexiones y algunos ejercicios de liberación, y ayudan a dar nacimiento al hijo con el consentimiento del cuerpo.
"Las mujeres no son iguales ante el dolor del parto. Algunas se retuercen de sufrimiento, otras no sienten nada o casi nada. Hay numerosas razones para esto, fisiológicas y psicológicas. Nuestro cuerpo no está desarmado frente al dolor, tiene sus propias defensas. En el momento del nacimiento el organismo materno segrega una hormona llamada endorfina. Es un analgésico similar a la morfina. La endorfina adormece el dolor y procura bienestar. Si la relación del personal de la maternidad con la madre es de confianza y serenidad, la secreción de endorfina de ésta aumentará. El ambiente, la atmósfera en la que la mujer da a luz, la confianza que tiene o no en sí misma, en su partera, en su médico, inciden marcadamente en el modo como sentirá el dolor. Un estudio británico citado por Jeannette Bessonard en Paroles de sages-femmes (palabras de parteras) muestra que cuando las mujeres conocen a la partera que las asiste, el número de anestesias durante el trabajo disminuye en tanto que la proporción de partos normales y naturales aumenta. (...)
El dolor tampoco es ajeno a la historia emocional de la mujer. ¿Tiene ella ganas de dejar ir a su hijo, de traerlo al mundo, o teme que esto suceda? ¿Tiene miedo a la separación? Todo parto remite al propio nacimiento. Al parir, la madre revive el trauma de su llegada al mundo. Nacida con fórceps, tendrá la angustia de los fórceps. Nacida por cesárea, tendrá la angustia de la cesárea. Ahora bien, a menudo son el miedo, la angustia los que engendran el dolor. La teoría es antigua y la verifiqué con cada nacimiento. Una mujer que tiene miedo padecerá contracciones exageradas de los músculos, particularmente de la región lumbar y la pelvis. El bebé se colocará mal, el útero deberá redoblar esfuerzos para vencer el obstáculo muscular, las contracciones serán más fuertes, más largas y más dolorosas. Se ingresa en un círculo vicioso. ¿Cómo enfrentar estas contracciones, qué hacer para que resulten soportales y para domesticar el dolor? ¿Cómo mantener la calma y vivr intensamente, pero sin padecerlas, las fuertes y las podersas sensaciones de dar a luz? (...)
La anestesia separa a la mujer de su cuerpo en un momento en el que justamente tiene la enorme necesidad de saber y sobre todo de sentir lo que ocurre el él. (...) en cuanto a su bebé, debe afrontar él solo las contracciones. Su madre está obligada a abandonarlo en plena tormenta, ya no hacen el camino juntos."

29 de gener 2009

part natural

Quant es sent parlar de “part natural” s’interpreta una nostàlgica tornada al passat (sense anestèsia, sense oxitocina...) hi ha qui ho ridiculitza dient que “la mare vol patir per sentir-se més mare”. És cert que les dones que trien aquesta opció tenen la voluntat de voler viure i sentir completament el procés del part, sense interferències, però hi ha més motius pels que moltes dones hem optat per aquest camí.
Un d’ells és que considerem el part un procés natural pel que la dona està perfectament preparada i no és necessari convertir-ho en un “problema mèdic a resoldre” de bon principi. Volem la medicina al servei de la natura i no pas substituint-la.
Un altre motiu és que el procediment obstètric habitual i la medicalització del part van en una línia diferent al desenvolupament natural i fisiològic del part (l’objectiu principal és fer el part curt i fer còmoda la pràctica del metge) i es posa constantment en risc tant a la mare com al fill (i vaig més enllà dels evidents efectes secundaris com el possible mal de cap durant hores posteriors al part i el possible mal d’esquena crònic per l’anestèsia epidural, o el fet que el monitoratge continu i la via intravenosa limitin la mobilitat de la partera); a tall d’exemple i que recordi ara:
-el part en horitzontal complica el procés (veure post sobre “postura de parto”) i pot desencadenar intervencions.
-la oxitocina sintètica augmenta el dolor i la intensitat de les contraccions, amb el que el nadó pateix més pressió i pot haver-hi patiment fetal.
-el monitoratge continu pot reflexar falses alarmes de patiment fetal amb el que moltes cesàries es podrien evitar, amb un control intermitent del ritme cardíac fetal n’hi ha prou.
-el trencament intencionat de la bossa d’aigües augmenta la pressió del nadó al sortir amb el que el dolor per les contraccions és més intens, si la bossa es pot conservar íntegra fins la sortida del nen, la pressió queda amortiguada.
-l’anestèsia relenteix la dilatació, redueix la força de la dona per fer sortir el nadó i això augmenta les probabilitats d’haver de treure el nadó amb instrumental (i per tant d’haver de fer episiotomia), redueix la pressió sanguínia i per tant arriba menys sang a la placenta (amb el que el nadó pot veure reduït el suministre d’oxígen), augmenta la freqüència cardíaca del nadó augmentant les probabilitats de patiment fetal, i ensopeix el nadó amb el que la capacitat de succió quan neixi serà menor i restrasarà la voluntat d’agafar-se al pit per estar endormiscat.
De manera que moltes dones que hem triat un part natural no tenim vocació de màrtirs, tan sols volem que els nostres parts es desencadenin per ells mateixos de manera natural per estalviar-nos intervencions. Assumim els riscos propis d'un part i volem evitar els riscos de les intervencions "preventives". Les dones que triem parir en un hospital en comptes de a casa és perquè si sorgeixen complicacions poguem tenir els avanços mèdics a prop per resoldre-les.
Cal que digui, però, que voler un part natural a un hospital públic a Catalunya implica sotmetre’s a molts procediments mèdics (tant pels protocols mèdics habituals com perquè el “protocol d'assistència natural al part normal de la Generalitat de Catalunya” no està gens instaurant a molts hospitals tot i que el govern els publiciti com a protocolaris), per tant el part deixa de ser “natural”.
Les recomanacions de la OMS per un part normal es poden trobar fàcilment a la xarxa,
i el protocol de la generalitat per al part normal el tinc en pdf, si el voleu us l'envio per correu, al.lucinareu amb tot el que contempla, s’ha de recórrer molt de camí perquè arribi a ser una realitat a Catalunya.
Al post el meu part podreu comprovar a quin nivell s’aplica el protocol de part normal a l’hospital de Sant Pau i el meu nivell de satisfacció respecte el que volia.

És obvi que estic eludint el tema del dolor, és digne de que el tracti en un altre post.

28 de gener 2009

recuperació del sòl pèlvic

El sòl pèlvic està format per un conjunt de múscles (perineu) limitats per les natges, els malucs i la pelvis, que proporcinen el sosteniment de tota la part baixa de l'abdomen (bufeta de la orina, úter i intestí prim).
Existeixen varies causes de deteriorament d'aquesta musculatura (exercici físic, embaràs i part i envelliment), és molt freqüent trobar dones esportistes amb problemes d'incontinència urinària. Altres conseqüències són el prolapse i disfuncions sexuals.
Per tot això el millor és prevenir durant l'embaràs realitzant exercicis de Kegel de manera rutinària (consistents en la realització de contraccions actives i regulars de la musculatura sense contraure els múscles abdominals, de les natges, ventre i malucs, "com si es volgués retenir la orina").
Després del part és convenient realitzar exercicis de recuperació, els exercicis de Kegel tornen a ser addients.
Les boles xineses són una alternativa econòmica al cons vaginals. Existeix un pack terapèutic de la casa LELO és diuen "luna"; es poden anar convinant diferents pesos segons la resistència que es tingui.

pilota de dilatació (esferodinamia)


La pilota d'exercicis és molt còmoda durant l'embaràs, es pot fer servir per seure en qualsevol moment. Jo la feia servir per l'ordinador, per dinar, per mirar la tele...
A mi em solia passar que la pelvis se'm quedava encarcarada si estava molta estona asseguda, i seure sobre de la pilota el permet fer oscilacions de la pelvis. A més per ergonomia, descarregues molt millor al nou centre de gravetat del teu cos, de manera que l'esquena és relaxa.
Durant el part convé balancejar la pelvis per facilitar el descens del nen, i la pilota és ideal per fer-ho, si s'ha fet servir durant l'embaràs i et sents còmoda a sobre d'ella, és un bon lloc per seure durant el període de dilatació.
Aquí teniu un link amb exercicis concrets amb imatges per fer amb la pilota:

Hi ha varies mides diametrals, més i menys addients segons l'alçada que es faci. Al Decathlon es poden comprar a un preu assequible (13€).

postura de parto


Parece mentira que a pesar de todos los estudios realizados, todavía en la mayoría de los hospitales la postura de parto sea la tumbada boca arriba. La mujer debería poder elegir la postura de parto más práctica, cuando llega el momento de parir.
No hay una postura de parto idónea: depende de cada mujer y de cada momento. El instinto indica en todo momento cual es la mejor postura mediante un lenguaje infalible: la más cómoda es también la más fisiológica. Puede ser en el taburete obstétrico, en cuclillas, a cuatro patas, de pié, de rodillas, en la bañera, sentada en la cama, de lado... la única desaconsejable es la litotomía (tumbada, los pies en los estribos).
Concebida para comodidad del médico la posición tumbada durante la dilatación y el potro obstétrico en el expulsivo son reliquias del pasado, injustificables hoy en día a la luz de la evidencia científica.
En posición horizontal el coxis se dirige a lo algo, y el canal vaginal se estrecha. Por el contrario, en una postura vertical, y sobre todo en cuclillas, el coxis bascula hacia atrás, y los músculos que rodean la vagina se abren, lo que ensancha y acorta el canal vaginal. Si en dicha posición vertical, además, la mujer flexiona el tórax, como para querer observar la abertura vaginal, el coxis se abre aún más hacia atrás, ampliando la vagina en el sentido antero-posterior.
En el parto tumbada boca arriba, la vagina es una cuesta cuyo extremo se orienta hacia arriba, mientras que en la posición vertical, ya sea en cuclillas o en otra postura, la vagina se orienta directamente hacia el suelo. La mujer que da a luz tumbada debe empujar el bebé hacia arriba, por un canal más largo y estrecho, mientras que la que da a luz en vertical es ayudada por la fuerza de la gravedad, que no sólo atrae al bebé, sino a los órganos abdominales móviles, que se añaden al peso del bebé, facilitando la expulsión. Como pregunta el doctor Paciornik, ¿qué es más fácil, empujar un coche cuesta arriba o cuesta abajo?
En la mujer embarazada, el peso del útero aumenta la presión sobre la arteria aorta, la vena cava inferior y los vasos retro-perineales. La posición tumbada de espaldas incrementa la presión en la vena cava inferior, disminuyendo su calibre y aumentando el volumen de sangre en el tercio inferior del tronco y los miembros inferiores, lo que disminuye la sangre en circulación en el resto del cuerpo y concretamente en el útero. Al disminuir el oxígeno en el útero, el ritmo de las contracciones se altera. Entre otros efectos, lo más normal es que la mujer padezca de disnea, malestar, mareos por hipotensión y edema de piernas, y que el feto altere su ritmo cardiaco, emitiendo mensajes de sufrimiento fetal, que el monitor registrará puntualmente. Un simple cambio de postura, como, por ejemplo, tumbarse de lado, es con frecuencia suficiente para mejorar la circulación sanguínea.
En posición vertical, en cambio, este problema no se produce. Por el contrario, la mujer que dispone de libertad de movimientos suele adoptar la posición que menos entorpece la circulación del gran vaso que lleva la sangre de la placenta al feto.
En posición vertical, la presión que ejerce el peso del bebé sobre los músculos del suelo pélvico ayuda a su relajación y dilatación. Esa presión genera un impulso nervioso que actúa sobre la hipófisis y estimula la liberación de oxitocina, hormona estimulante de la musculatura uterina, lo que contribuye a un progreso más rápido del parto. Se ha podido calcular que el tiempo de dilatación de 4 a 10 cm. en el caso del parto en posición horizontal es un 50 por 100 más largo que cuando la posición es vertical.
La posición tumbada, con los pies fijos en los estribos, deja fuera de juego las piernas, que son las masas musculares más poderosas del cuerpo, lo que reduce la capacidad de maniobra de la parturienta, y a reducida a causa de la postura. Además los músculos abdominales pueden ejercer una fuerza mayor cuando los pies están sobre el suelo.
En posición vertical las articulaciones de la cadera, reblandecidas por el efecto de las hormonas del embarazo, se abren para dejar paso al bebé. En posición horizontal, la pelvis queda inmovilizada y el reblandecimiento de las articulaciones no sirve para facilitar el parto.
La libertad de movimientos y de posición de la mujer es importante, ya que es el instinto -el cerebro primitivo- el que le guía para adoptar la posición más fisiológica. Esta sabiduría interna de la mujer de parto se observa, por ejemplo, en la frecuente necesidad, en una fase del parto, de realizar movimientos rotatorios. Estos movimientos facilitan los rotaciones que el feto debe realizar para colocarse y avanzar en el canal del parto, similares a los necesarios para sacar un anillo de un dedo, o descorchar una botella. En posición tumbada, el feto no dispone de esta ayuda de su madre.
En cualquiera de los casos, es más fácil para el bebé rotar sobre una fracción de su cabeza, en posición vertical, que rotar en posición horizontal. Esta última posición, además de incrementar notablemente la superficie de fricción, impide al bebé aprovechar la fuerza de gravedad y la labor facilitadota de los movimientos de su madre. Algunos estudios han demostrado que el parto se acorta y causa menos alteraciones del ritmo cardíaco fetal y menos moldeamientos del cráneo del feto cuando la mujer es libre para moverse y caminar durante las fases de dilatación y expulsión.
La expulsión de la placenta es también mucho más fácil en posición vertical que tumbada. La fase de expulsión de la placenta y sus dos accidentes principales, la hemorragia y la infección, han sido desde siempre las principales causas de mortalidad de las parturientas. Su expulsión se facilita por la posición vertical, por el bienestar térmico y por el estímulo que ejerce el recién nacido succionando el pezón, que acelera las reacciones hormonales de terminación del parto.
Por este motivo, la organización mundial de la salud recomienda explícitamente libertad total de movimientos y elección de postura, tanto durante la dilatación como en el expulsivo, lo que ha animado a muchos países a ir adecuado sus protocolos hospitalarios para garantizar este derecho de las mujeres.

Autora: Isabel F. del Castillo

episiotomía

El trauma perineal es una de las complicaciones más frecuentes en el período expulsivo del parto, bien como desgarro perineal (espontáneo) o por realización de episiotomía (iatrogénico).
Algunos de los factores que influyen en la aparición de trauma perineal son susceptibles de intervención por parte de la matrona, como son:
- El tono y la elasticidad del periné, que pueden modificarse con técnicas de preparación perineal (ejercicios de Kegel, vasculación pélvica, baños de asiento, aplicación de compresas calientes, MP antenatal y durante el expulsivo).
- La salida de la cabeza fetal de forma controlada, mediante los pujos espontáneos o naturales.
- Las maniobras de protección perineal y el refrenamiento activo de la cabeza fetal durante el expulsivo.
- La postura que reduzca la presión sobre el periné y la distribuya por igual (en cuclillas, sentada, en silla de parto, decúbito lateral).
- El ejercicio y la ganancia de peso durante el embarazo.
Otros, sin embargo, no son modificables, como la edad materna, la paridad, la duración del expulsivo, la analgesia (epidural o pudenda) durante el parto, la sospecha de pérdida de bienestar fetal, el parto instrumental, la presentación y posición fetal, el peso del recién nacido, la presencia de episiotomía previa, la presencia de estrías, la distocia de hombros, la etnia, la patología materna y el peso previo al embarazo.
La FAME (fededración de asociaciones de matronas) ha publicado recientemente un documento de consenso para la iniciativa del parto normal. En él se recoge que el masaje perineal durante la gestación es efectivo para reducir el trauma perineal y las episiotomías.
La aplicación del masaje durante el tercer trimestre de gestación persigue estirar y ablandar los tejidos, incrementar la elasticidad del periné y familiarizar a la mujer con la sensación de estiramiento, permitiendo relajar más esta zona durante el parto.
Es cierto que la aplicación del masaje perineal puede ocasionar molestias durante las primeras semanas, pero éstas irán desapareciendo gradualmente. Para evitarlas se debe comenzar la técnica sin forzar los movimientos dando tiempo a que los tejidos se habitúen al masaje.
No debemos “agobiarnos” por realizar una técnica perfecta del masaje, siendo más importante la constancia en su seguimiento. La propia mujer verá los efectos rápidamente, observando como su periné cada vez es capaz de alcanzar una mayor distensión de los tejidos con menores molestias.
El masaje se puede aplicar con distintos lubricantes, los más usuales son el aceite de rosa de mosqueta, el aceite de almendras dulces y el aceite de oliva.
Es recomendable el aceite de rosa de mosqueta en cápsulas monodosis Twist-off de 0.5ml con vitamina E natural (tocoferol) añadida (antioxidante que preserva las propiedades del aceite) por ser uno de los aceites más hidratantes que se conocen. En su composición destaca un alto porcentaje de ácidos grasos insaturados (linoleico en un 49% y linolénico en un 34%) que en el organismo actúan como precursores de las prostaglandinas, las cuales, entre otras funciones, intervienen en la regeneración celular de membranas, mecanismos de defensa y procesos fisiológicos y bioquímicos de regeneración de tejidos.
El sistema Twist-off aporta seguridad e higiene al evitar la contaminación bacteriana garantizando la ausencia total de aire, impidiendo además la pérdida de propiedades de los activos del aceite. Por otro lado, resulta de fácil manejo para la gestante.

¿Cómo se realiza el masaje?

1. Lávate bien las manos. Las uñas deben estar recortadas y limpias.
2. Vacía la vedija de orina antes de comenzar. Familiarízate con tu periné. Puedes ayudarte en un espejo.
3. Aplícate compresas templadas o realiza el masaje después de haberte duchado.
4. Colócate cómodamente. Puedes optar por estar en cuclillas, semisentada o apoyada en la pared.
5. Si se realiza automasaje, es más fácil utilizar el pulgar. Para la pareja será el índice y/o el corazón. Lubrica los dedos con un aceite antes de empezar.
6. Cómo hacerlo:

a) Introduce los dedos en la vagina 3-4 cm, presiona hacia abajo y hacia los lados de la vagina con un movimiento de balanceo firme pero delicado, estirando la zona hasta que se sienta una leve sensación de escozor o quemazón. A continuación desliza el dedo desde la vagina hacia fuera y viceversa, manteniendo una ligera presión durante dos minutos.
b) Coloca los dedos en la entrada de la vagina (horquilla) y realiza una presión hacia abajo durante dos minutos o hasta que te moleste. Esto te ayudará a imaginar la presión que ejercerá la cabeza del bebé.
c) Después coge esta zona entre el dedo pulgar y los opuestos, a modo de pinza, y realiza un movimiento de vaivén, de un lado a otro, para estirar el tejido de la entrada de la vagina y la piel del periné. Realiza este movimiento durante 2-3 minutos.
Para terminar, manteniendo los dedos en la misma posición, realiza estiramientos desde dentro hacia fuera abarcando la zona inferior y lateral de la vagina y piel del periné, durante 2 minutos. Esto te ayudará a relajar la zona.

La frecuencia del masaje será de 3 veces por semana durante 10 minutos. Se realizará al menos 3 semanas a partir de la 34ª semana de gestación.

Redacción: Irene Juárez Pérez, matrona en el Hospital de Fuenlabrada.

Yo utilicé aceite de rosa mosqueta con vitamina E añadida que pedí en una farmacia donde tenían laboratorio propio, a un precio muy asequible, ni punto de comparación con los preparados comerciales de rosa mosqueta!.

Consejos de una matrona:

"Parir sin desgarrarse y conservar el periné integro es una meta para todas las parturientas. Nos encanta conservar nuestros genitales completos e intactos. Mucha gente cree que la integridad de la vagina y del periné en el parto es una cuestión de suerte, fortuna o un regalo que depende de las fuerzas que concurren en el momento del parto.
Hay bastante folklore en torno a preparar o masajear el periné en el embarazo. Ninguna otra especie de mamíferos hace algo así. Decirle a una mujer que se de masajes en el periné durante el embarazo supone una falta de confianza en sus tejidos, que están perfectamente diseñados para parir al bebé.
El trabajo para conseguir un periné intacto hay que iniciarlo mucho antes del parto. Se trata de explicar las sensaciones que se notan conforme la cabeza del bebé estira los tejidos, y alertar a la madre de los riesgos que tiene empujar, con el fin de ayudar a la mujer a tener un expulsivo suave para el bebé y para ella.
Las mujeres tienen muchas ganas de escuchar durante las charlas prenatales la realidad del parto. En los siguientes puntos resumo la información que yo les doy sobre la segunda fase del parto, lo que se conoce como "expulsivo".
Empezarás a tener ganas de empujar cuando sientas una sensación como de tener que defecar, una presión en el culo. En esta parte no tendremos ninguna prisa. Te conectarás con tu cuerpo y procurarás no impacientarte. Esto permitirá que tu cuerpo libere hormonas para tu periné que lo reblandecerán al máximo para el momento en que la cabeza del bebé lo estire.
La presión en tu culo se hará más fuerte, hasta que tengas la sensación de que te estás partiendo en dos y de que no lo puedes soportar. Esto es normal y ninguna mujer se ha roto en dos, así que tú no vas a ser la primera que lo haga. Como ya habrás aprendido que esto es lo normal te relajarás y verás que ésta es una sensación interesante y extraña. Tal vez incluso pienses "Vaya, Gloria me dijo que sentiría esto y tenía razón. Supongo que esto ocurre desde los principios de la humanidad...".
Cuando empiezas a sentir el círculo de fuego, no hay ninguna prisa. Te animaré a que empujes como te apetezca hasta que la cabeza esté coronando (cuando la mayor parte de la cabeza ya es visible). Lo único que tocará tus partes será el paño caliente y tus manos. Es muy importante que la matrona mantenga las manos alejadas porque en ese momento tus tejidos están hinchados y llenos de sangre, y sólo con apretarte con los dedos te puede hacer un moratón o raspazo. Esto puede producirte un desgarro.
El momento de la coronación (cuando sale la cabeza) es muy intenso y requiere que te concentres exclusivamente en notar la sensación de quemazón como una sensación segura y sana que no se parece a nada que hayas sentido antes.
Tu matrona sólo te dará consejos positivos de la forma más sencilla posible para que no te desconcentres. Típicamente te dirá cosas como: "Muy bien, suave... suave... suave... aguanta, aguanta, no aprietes ahora.
Cuando la cabeza haya terminado de salir notarás un inmenso alivio. Entonces tienes que seguir centrándote en la siguiente contracción, que hará que salgan los hombros del bebe. Luego todo el cuerpo del bebé saldrá rápidamente con muy poco esfuerzo por tu parte."

ioga i embaràs


No existeix un "ioga per embarassades" sinó una adaptació de les asanes (postures) i les respiracions per respondre a les necessitats de la futura mare.
En moltes societats primitives les dones vivien en armonia amb la natura, fent servir el seu cos de manera que estimulaven la flexibilitat, la resistència i la bona salut preparant-se així naturalment pel part i la maternitat. En l'actualitat en canvi necessitem aprendre com fer servir el nostre cos de manera natural i el ioga pot ajudar-nos.
Realitzar de manera regular exercicis també ajuda a evitar l'estés, descarregar la tensió diària i protegir l'espina dorsal, de manera que el cos es pugui acomodar amb facilitat als canvis. A mida que es vagi aconseguint un major grau de flexibilitat i llibertat de moviments, la gestant aconseguirà estar més còmoda en les asanes durant els moviments, el que la ajudarà en el futur a fer front al dolor causat per les contraccions i quan arribi el moment de l'expulsiu, sabrà com fer servir el seu cos.
Una dona que apren a calmar les seves molèsties, a eliminar els dolors característics de la gestació, a tenir una mirada diferent i poder colocar el seu dolor en un lloc més natural, ni tan temut ni tan sobrevalorat, gaudirà més del seu embaràs.
El ioga afavoreix el desenvolupament de la consciència corporal, podent així concebrer l'espai on habita el nadó i l'espai per on passarà per néixer.
Quan es combinen asanes amb la respiració profunda milloren totes les funcions vitals, incluides la circulació dels fluids, la eliminació de residus i la pròpia respiració, a més d'augmentar el nivell general de salut i energía.
Una de les parts del cos que més consideració té durant l'embaràs és la columna a la zona lumbar, degut a l'augment de la lordosi que generalment apareix. La majorida dels dolors lumbars poden atribuir-se a l'accentuació de la lordosi lumbar. El creixement de l'úter causa un lleuger desplaçament de la pelvis cap endavant. L'increment de la lordosi és més gran si la dona ja té dèbils des d'abans de l'embaràs els múscles extensors de la cadera i de l'abdomen. Es realitzaran exercicis de rectificació especialment de la regió lumbar i d'altres per millorar la postura del cos.
La respiració conscient és fonamental per la pràctica de les postures de ioga. Amb ella els múscles s'afluixen i el cos s'allibera de les tensions i contraccions permetint l'estirament i la relaxació.
Durant l'embaràs s'augmenta el consum d'oxígen i es modifica el ritme respiratori, ja que la presència del fetus representa un altre organ més al que abastir d'oxígen i alliberar de diòxid de carboni. La pràctica de la respiració profunda augmenta la quantitat d'oxígen a la sang, afavorint l'oxigenació de tots els teixits i compensant la demanda extra d'oxígen que es produeix.
A les meditacions també pot agregar-se la visualització per calmar l'agitació de la ment i del cos, relaxant tensions. L'embaràs dona a la dona una sensiblitat superior que afavoreix la meditació, ja que ajuda a percebrer el silenci interior, concentrar-se en el seu ventre i endinsar-se en les profunditats d'aquest mon.
La visualització creativa permet portar a la gestant a la realitat del part, modelant un futur possible i disminuint l'ansietat.
Les asanes i pràctiques respiratòries ajudaran a la relaxació i a la dilatació del sòl pèlvic en les diferent etapes del treball de part.

vestuari pre-mamà

La primera incidència en la roba es produeix quan el botó del pantaló comença a apretar-te a la panxa. Conec quatre possibles recursos: anar sempre amb el botó descordat (o colocar-te un belly belt -foto- que serveix per aprofitar els teus pantalons durant tot l'embaràs -si no és que se t'eixamplen les natges i els glutis-), fer-te amb una mena de faixí que amagat sota la samarreta sembla una segona samarreta més baixa que tapa el botó), comprar-te directament pantalons d'embarassada que a molts llocs estan fets per adaptar-se a tot el procés d'embaràs (ex: FORMES) i de pas els amortitzes més; i finalment fer servir pantalons amples de cotó (però només pot ser en èpoques de bon temps).
Quan la panxa comença a ser més prominent ens trobem amb un segon handicap: sembla que tinguem la panxa i no que estem embarassades! Per aquest moment només conec dos sol.lucions: vestir-se amb samarretes ben amples o amb samarretes ben estretes per evidenciar l'orgull de panxa!
En aquests moments les embarassades tenim la sort que les samarretes amples i les que antigament eren d'embarassada (amples però cenyides sota el pit) són tendència, així que podem trobar roba en qualsevol tenda habitual; però quan la panxa és molt gran les samarretes, les faldilles i els vestits que no són per embarassades queden curts per davant.
Existeixen els establiments amb roba d'embarassada amb un disseny interessant i de preu elevat (algunes ofereixen arreglar la peça a la talla habitual després de l'embaràs (ex: LEPREG), però avui en dia totes les cases econòmiques de roba de carrer (h&m, zara...) estan produint línies per a gestants a baix cost. És evident que la qualitat és un tema pendent en el segon cas, però per a roba que es fa servir tan pocs mesos és indiferent.
En quant als sostenidors, cal fer-se amb talles més grans des del principi, i si es vol donar el pit, jo recomano comprar directament sostenidors de lactància per tal d'amortitzar-los més. N'hi ha que amb el mateix contorn de pit tenen dos mides de copa segons on cordis la copa, així que tens una talla extra per quan hi ha la pujada de la llet (ex: LEPREG).
En tema de sostenidors és essencial que la manera com es cordi la copa al tirant, donat que durant la lactància acostumes a treure'ls i posar-los amb una sola mà, i es fa moltes vegades al dia. També hi ha una gama important de preus segons el disseny, no és cert que tots siguin horrorosos. Els de la merceria acostumen a tenir una tanca més difícil.

27 de gener 2009

passen els dies (18 octubre)

El Rai ja té un mes i mig!!
Els primers dies són angoixants, amb un nen tan petit que fa sorolls que no havies sentit mai, i dessitjava que es fes gran ben ràpid. Ara ja no està tan neguitós com al principi, continua grunyint i a la nit jo no puc dormir gaire ni entre les preses que continuen sent cada 3 hores aproximadament, però el Joan ja s'ha immunitzat als sorollets.
Ara ja tenim una rutina, ja no estic en tensió tot el dia; a banda de que la lactància a demanda és tot el contrari a establir uns horaris.
Al matí arreglo la casa i sortim a fer un passeig pel barri o pel centre de Barcelona; al migdia algún dia puc fer una migdiada d'una horeta si ell dorm; al vespre li faig el massatge hindú de Shantala i després el banyo, normalment després d'això fa una bona dormida que ens deixa sopar i mirar la tele. Els dilluns a la tarda anem a la trobada de pares i nens que fan al CAP; els dimecres començarem classes de massatge també al CAP; els divendres anem al mercat; els dissabtes venen els avis de Mataró i els diumenges anem a dinar a casa de l'avia Marga.
Ja pesa 5,5kg i continua sent molt alt, no li hem pogut posar la roba de nounat i ara ja porta els bodis de 2 mesos desde fa setmanes.
Al 10è dia em vaig convèncer d'oferir-li el xumet perquè deixés descansar el meu pit, i ha estat un encert: el relaxa molt. De vegades no el vol, això està bé! L'altre dia vaig provar de treure'm llet i donar-li en biberó per si algún dia vull sortir sense ell i no li va fer cap fastic.
Ara ja estic disfrutant del Rai, m'enamora cada vegada que el miro, és un angelet, és perfecte. Sents tantes ganes de donar-li amor que te'l menjaries.

el meu part

Cal que començi explicant que vaig tenir contraccions sense dolor des del 5è mes, així que m'havia acostumat a conviure elles.
A la setmana 35 em fan el primer tacte i veuen que tinc el coll de la matriu pràcticament esborrat i molt tou. Jo ja tenia punxades de col.locació desde feia dies i la llevadora creia que quedava poc pel gran moment.
A la setmana 38 ja tinc el coll dilatat aproximadament un centímetre i mig, i començo a tenir alguna contracció dolorosa.
Arriba la setmana 40, la DPP (data probable de part) era el 29 d'agost. El dia 26 em desperto a la matinada amb contraccions doloroses cada 15-10 minuts i quan passa una hora desperto el Joan. Tres hores després decidim anar a l'hospital, teniem tantes ganes!... però les contraccions desapareixen pràcticament!... era una falsa alarma.
El dia 27 començo a tenir contraccions rítmiques i doloroses cada 10-5 minuts. Són les 12h del matí, així que continuo fent el que estava fent (netejo la casa, escric un post al "my space", em conecto a un xat de dones que estem a punt de parir... ) i així passa tot el dia, perquè després de la falsa alarma del dia anterior i volent intentar tenir un part natural, sé que el millor és quedar-me a casa fins que no aguanti més (passejant, sentant-me a la pilota, posant-me a la banyera, menjant... ) però arriba la 1h de la matinada i decidim trucar a Sant Pau per explica'ls-hi la meva situació i si estic fent bé aguantant a casa. Em diuen que m'apropi perque puguin valorar la meva dilatació. Jo vull anar caminant (potser hi ha 25 minuts a peu, però sabia que caminar m'aniria bé), i ho intentem, però en Joan carregava amb tot: la canastreta, roba per mi, una ampolla d'aigua gran, fruita... i a mig camí està cansat i agafem un taxi.
Després del tacte m'enduc una sorpresa quan em diuen que tan sols estic de 2cm, que les contraccions que es registren són una mica irregulars (7-5-6 minuts) i unes més altes que altres; perquè siguin efectives han de ser totalment regulars. De manera que tornem a casa, m'estimo més estar a casa que a l'hospital sense res a fer i conectada a una màquina. Em suggereixen punxar-me Buscapina per disminuir el dolor i que pugui dormir a la nit, però jo no conec el tema i decideixo que no m'ho facin.
Passa tota la nit i jo no puc aclucar l'ull. M'escalfo la bossa d'aigua calenta i me la poso al ventre a cada contracció... cada vegada fan més mal, però no vull tornar a l'hospital fins que no estigui ben dilatada, vull arribar i apretar per parir.
Es fa de dia i passem tot el matí igual: les contraccions continuen, potser són més properes i fortes, però les puc suportar. La punta de dolor és horribe però el mateix dolor em deixa exhausta i relaxada (les endorfines!!), així que em sento bé. A les 15h de la tarda decidim que és hora de tornar a Sant Pau; ja han passat 27 hores i porto una nit sense dormir, començo a estar cansada.
Valoren que la dilatació és de 3 cm!, avanço com una formiga (a ells els hi serveix per confirmar que "estic de part" i em suggereixen que em quedi).
Jo estic cansadíssima i en el tacte m'han fet molt fan molt de mal (no voldria saber que van fer-me la "maniobra de Hamilton" perquè sabien que volia un part natural, però en tenia tota la pinta... ) per això em desmonto: el dolor no és insoportable però em sento cansada, molt cansada i molt tova, voldria descansar abans de que arribi el Rai... En aquest moment el Joan va ser essencial... el meu company de camí... el sento més a prop meu que mai.
Em porten una pilota de dilatació al box i tornen a conectar-me el monitor que recull les meves contraccions i les pulsacions del nen. Jo demano que no em facin un monitoratge constant, i em diuen que me l'aniran treient quan vulgui (jo el que volia era que me'l posessin de tant en tant, i no al revés!).
M'ofereixen de nou punxar-me Buscapina pel dolor i la llevadora em diu que no afecta en res el procés del part, així que ho accepto. Però per això cal que em col.loquin la via, que fins ara no havia calgut perquè no em van posar oxitocina (ni volia, ni calia, perquè les contraccions eren constants, tot i que continuava dilatant molt a poc a poc).
Però la Buscapina no em fa res de res i jo estic cada cop més dèbil pel cansanci, les contraccions són fortes, em deixen ensopidíssima, i jo cada vegada vaig sent més conscient de que encara queden moltes hores i no em sento sencera per afrontar un expulsiu natural, de manera que demano que em posin la peridural. L'equip no hi posa cap inconvenient (és evident que a ells els hi permetrà tenir un ambient més tranquil, sense crits, vaja). Decidit que he descartat el part natural em demanen si vull que em trenquin la bossa d'aigües, que així accelerarem el procés. Jo dic que na-nai, que vull epidural però també respectar el procés natural, però insisteixen en que les contraccions serien més efectives, de manera que acabo acceptant (ja sóc completament vulnerable, però sento que com a mínim em consulten i negocien totes les accions mèdiques, que respecten absolutament les meves decisions).
L'anestesista triga bastant en arribar, en l'últim tacte estava a dilatada de 7cm. Les corretges del monitoratge em maten, me les han tret un parell de moments perquè quan tenia contracció se'm clavaven de mala manera, i constantment me les afluixo jo mateixa (però llavors el monitor deixa de detectar el batec del Rai i me les tornen a apretar!).
Quan arriba l'anestesista li demano que em posi una dosi ben baixa, li explico que he desistit de tenir un expulsiu natural perquè no em sento prou valenta pel cansanci que porto però que sé que existeix una anestèsia en molt baixa dosi que anomenen "walking epidural" (havia llegit que aquí no l'acostumen a posar perquè suposa fer un control continu del dolor i anar afegint petites dosis si cal, amb el que caldria tenir l'anestesista allà constantement, però li comento per si les mosques) li prego que m'administri una dosi similar, que intenti no immobilitar les meves cames. Ell m'assegura que podré sentir les cames i participar activament en el part. Un èxit!, tot i resultar-me molt desagradable la punció (havien de fer molta força per atravessar l'esquena, no fa mal perquè et posen anestèsia local abans, però lapreten amb totes les seves forces i el soroll és molt desagradable). Quan l'anestàsia comença a anular el dolor de les contraccions, les cames començen a endormiscar-se, però les puc aixecar i moure perfectament. Hi ha un efecte secundari terrible que és un picor al pit horrorós, que per molt que et rasquis no alleuges, i em vaig pasar la resta del part rascant-me obsesivament i tremolant (diuen que sense la peridural també es tremola, però jo penso que era un efecte de l'anestèsia), el que és sabut és que no et deixen beure ni menjar, amb el que jo vaig patir una set brutal durant tantes hores, només em deixaven llepar una gasa molla (que jo xuclava per veure si en podia treure alguna goteta). El dolor de les contraccions desapareix absolutament, sembla màgia, però és una sensació molt artificial, que no em quadrava per res.
En aquest moment la llevadora em trenca la bossa d'aigues, i gairebé la mato quan veig que les pulsacions s'aturen!, se suposava que havia de passar el contrari! però, per sort van tornar en uns minuts.
Arriba un moment en el que sento molta necessitat d'apretar i la llevadora em diu que ho faci cada vegada que vulgui. Abans m'ha fet posar de costat perquè el nen s'havia girat i així ell solet es col.locaria bé, així que arriba el moment de posar les cames als monstruosos estreps. Jo anava apretant quan volia, però sentia que amb les cames enlaire no podia fer tanta força com si estés a terra, demanava si us plau que em deixéssin aixecar, podia moure les cames perfectament i em veia amb cor... però la llevadora m'intentava convencer (sense èxit) de que estava en la millor posició per apretar. Anava passant l'estona... les hores... i jo entre esforç i esforç demanava posar-me en vertical. Vaig aconseguir que m'aixequessin la respatllera, però sense abaixar les cames, amb el qual la panxa se'm clavaba a les costelles.
Quan al Rai se li començava a veure el cap em van posar un mirall perquè pogués veure'l. En Joan seia al meu costat, no s'havia separat de mi ni un moment (bé, quan em van posar l'epidural, el van fer sortir, imagineu-vos si deu ser desagradable).
La llevadora anava entrant per valorar el progrés, però la major part del temps vam estar sols, fins i tot em van posar música.
Jo sentia una pressió infinita i moltíssima tibantor al perineu, semblava que ben bé m'anés a trencar en dos (això és el "cercle de foc"1), però la llevadora em va comentar que intentaria no fer-me episiotomia, ja que pel monitoratge veien que el nen no patia de manera que no hi havia pressa. Havia de seguir les seves instruccions i deixar d'apretar quan m'ho digués, això allargaria l'expulsiu però faria que el perineu s'anés estirant poc a poc. Sentia quan el petit movia el cap, ho notava perfectament! Llavors van preparar l'escenari: bates verdes, instrumental quirúrgic... la llevadora en pràctiques va seure davant del meu sexe amb els guants posats (ben bé li quedava a l'alçada de la cara, no havia de plegar l'esquena ni un centímetre (queda clar ara perquè no es poden baixar les cames?), i la llevadora principal al seu costat li donava instruccions.
Quan el nen va treure mig cap van convidar-me a deixar d'apretar. Jo havia après a fer-ho a ioga; no és gens fàcil aguantar les ganes d'apretar, però es pot fer amb molta concentració i traient l'aire molt a poc a poc, com si es bufés una espelma. Vaig concentrar-me tant en la meva respiració que vaig perdre de vista el que passava, tan sols vaig sentir: "compte, porta el barç rodejant-se el coll!" això els va fer pensar que m'esquinçaria el perineu, pel diàmetre que adquirien les esquenes (m'ho van explicar després). Anava sortit poc a poc, de tant en tant em deien que apretés una miqueta. En total vaig estar tres hores d'expulsiu, anava sortint ell sol, tranquilíssimament... fins que vaig notar com si se m'escapés de cop una massa molt gran i relliscosa entre les cames... immediatament van aixecar davant meu un nen que em va semblar enorme, l'agafaven per les aixelles per posar-me'l a sobre de seguida, em van donar una tovalloleta perquè el netegés. El Rai ja respirava!! neixia a les 1.55h del dia 29 (la meva DPP!), tenia els ulls ben oberts i no em treia la mirada, jo no podia deixar de parlar-li!. Estava molt net, semblava ben bé sortit de la dutxa! De seguida me'l vaig posar al pit i en Joan li va tallar el cordó quan va deixar de bategar. No havia calgut tallar el meu perineu i no em vaig esquinçar, gràcies a la paciència de les llevadores i a la meva reparació muscular durant l'embaràs.
Quan jo vaig voler el van pesar i medir al meu costat (3,700kg i 52cm) i el van vestir amb roba de l'hospital. Vam estar a la sala de parts molta estona, els tres juntets.
Ben entrada la matinada ens van traslladar en ambulància (10 metres) al pavelló d'habitacions, i allà van vestir el Rai amb la nostra roba. Em van ensenyar a colocar-lo bé al pit i em va sorprendre molt el mal que em feia, pensava que sería més delicat!
Vam passar tota la nit desperts, jo estava destrossada, cansadíssima, però de bon matí ja em vaig aixecar del llit. Tenia molt mal de cap i molta confusió, no podia pensar amb claredat, així que vam limitar les visites als familiars més propers.
La nit següent el nen va dormir, però jo no podia conciliar la son, estava tranquil.la però el meu nivell d'adrenalina era elevadíssim per no haver dormit en tres dies i dues nits... i anava a per la tercera nit! Durant el dia intentava dormir a estones, aprofitant que el nen va dormir molt, però tampoc ho vaig aconseguir.
Al matí següent ens van donar l'alta, el nen i jo estàvem recuperadíssims (jo tenia uns torçons molt forts quan me'l posava al pit, de manera que el meu úter va tornar a la seva mida rapidíssimament, no havia perdut gaire sang i no duia cap punt). Ja tenia clivelles als mugrons i només feia dos dies que mamaba! La pujada de la llet a casa no va ser gaire dolorosa, només una mica de febre. I en una setmana els mugrons començaven a fer millor aspecte i cada cop feia menys mal.

Sóc conscient que l'equip mèdic va tenir molta paciència, si hagués parit un dia amb més parts potser haurien accelerat el procés d'alguna o altra manera.
Penso que lluny de ser natural, vaig tenir un part si més no RESPECTAT, jo vaig respectar el ritme del meu cos i del nen i els metges van respectar totes les meves voluntats.
Si hagués de parir de nou, tan sols voldria estar menys cansada per tenir forces per parir sense anestèsia, però si no pogués ser, demanaria a crits de nou poder parir sense les cames aixecades, és el pitjor record i la crítica més gran que tinc.

dies de part (27 agost)

Aquesta nit no he tingut gaires contraccions doloroses, però ara al matí sí. He llegit que són els pròdroms de part, hi ha qui diu "vaig estar 10 dies de part" quan et duren molts dies.
Però jo estic molt tranquil.la, perquè són dolors intensos però curts, i els puc anar passant a casa, sabent que ja dec estar dilatant poc a poc. Aquests dolors em deixen fer vida normal, quan arriba una contracció l'acompanyes com una onada perquè el mateix dolor et deixa relaxada i exhausta.
Ja veurem quant de temps passo així fins que es desencadeni el part... no crec que trigui gaires dies, però mai se sap, ja porto setmanes pensant que em queda poc... si arribo a divendres em podran dir a la visita si he avançat en la dilatació...
Continuo tenint moltes ganes, però avui en canvi penso que encara queden dues setmanes per que m'haguéssin d'induir el part. He de ser pacient, ja que vull un part natural, el més natural és que el Rai neixi quan vulgui, per tant no he de tenir presses!

simulacre de part (26 agost)

Doncs m'he despertat per contraccions doloroses durant una hora i cada 10 minuts. Al final el Joan se n'ha adonat i ens hem llevat els dos per veure si amb el canvi de postura continuaven. Hem menjat i mirat l'escurçó negre, i quan ja portava 3 hores amb contraccions regulars hem decidit arreglar les coses per si haviem de sortir corrents, tot i que jo deia que podia aguantar molt més a casa. Han estat les més doloroses que he tingut però suportables, com un fort dolor de regla però que només dura un minut.
Al final, després de preparar les cosetes que faltaven, les contraccions han desaparegut i davant la situació hem tornat al llit... una miqueta frustrant tot plegat... però què hi farem...
Sort que no he marxat a l'hospital com haurien fet moltes i després es queixen que les envien a casa... jajaja!!

recta final (25 agost)

A 4 dies de la data de part, tan sols una paraula: impaciència.
Fa setmanes desde que em van dir que tenia el coll de la matriu pràcticament esborrat i la setmana passada ja estava dilatada. Tinc dolors, punxades i molèsties desde fa varies setmanes també, així que cada dia, cada vegada que sento algo diferent penso: potser és ara... però no.
Estem descansant molt i fem el que ens vé de gust a cada moment, això en altres condicions seria una rutina fantàstica, però s'està convertint en algo un pèl aborrit, perquè volem que arribi el Rai JA! Tot i així estem fent un bon comiat a la nostra independència en parella, entrem i sortim quan volem, dormim tant com volem...
Estic prenent remeis homeopàtics (Actaea y Gelsenium) per fer eficaces les contraccions (en el moment del part afegiré Caulophyllum); no sé si començar a prendre infusions de fulles de gerd, perquè crec que serveixen sols per estovar el cèrvix, i ja el tinc tou desde la setmana 35.
Aquesta impaciència no té gaire sentit perquè encara no he sortit de comptes i tan sols un 30% de primípares pareixen abans de la DPP, però quan el metge et diu que estàs avançada i que pot ser en qualsevol moment (i a més totes les embarassades que coneixes sempre han estat "verdes") doncs, sembla que ja portes setmanes de retard.
A més, cada dia és més gran la possibilitat de la inducció i això em preocupa i segurament no m'ajuda gaire a deixar fluir el procés. Diuen que pots bloquejar el part amb la teva actitud (com passa quan tens un retràs menstrual), jo em sento relaxada però impacient. A això s'afegeix que la família té tantes ganes o més que jo de conèixer el Rai i no paren de dir-me que no arribaré a les 40 setmanes, truquen cada dia!
Penso que el nen serà gran, perquè la meva panxa és enorme, al final l'augment de pes no ha estat tan controlat com semblava, ja porto prop dels 14 quilos (3 els he guanyat l'últim més i no tinc les cames inflades, així que no puc culpar la retenció de líquids!!). El Rai mou molt, això és molt gratificant, perquè vol dir que està bé.
L'Orla ha tingut un part natural i està contentíssima, l'Eva ha pesat 3,900kg i el treball de part va ser molt ràpid. M'ha explicat com va afrontar les contraccions i, diu que fan mal, però que pots exercir cert autocontrol. Diu que no he de capficar-me en tenir un part ideal, ella va tenir alguna complicació, però se'm fa molt difícil no voler un part natural després d'haver tingut un embaràs tan, tan natural i fantàstic.
Res més per avui; demà, si m'avorreixo, tornaré a escriure una miqueta...

xerrades pre-part (17 juny)

He començat les classes d'educació maternal (que en diuen ara) i vull fer 5 cèntims del que es va parlant.
La classe anava enfocada a treure la por al part a qui en té.
Constantment es referien a com de naturals i fàcils són els parts i la criança dels animals, com ens mostren els documentals.
Les dones estem programades per parir i cuidar els fills; com a la resta d'espècies és la nostra funció principal, i per això no calen instruccions, tan sols sintonitzar amb l'instint quan ha sorgit i deixar fluir les coses. Diuen que un dolor causat per una funció tan natural com parir no es pot comparar amb el pitjor mal de queixal que evidencia que algo va malament als nostre organisme.
Ens van explicar que als països sud i centre-americans les classes socials superiors es programen els parts per diferenciar-se de les classes més pobres. Penso que aquí encara passa algo molt semblant amb els hospitals públics i els privats, en canvi als païssos europeus a on aquesta diferència de classes està superada, la gent cada vegada més pareix a casa, evidenciant que el part no és un procés mèdic sinó algo natural on si no hi ha cap complicació no cal intervenció mèdica.
La societat hauria de valorar la funció insustituible de les mares i valorar el dret a voler practicar la maternitat per sobre de qualsevol altra cosa. Hem de lluitar per obtenir majors permisos de maternitat per alletar els petits tot el temps que volguem i reduccions de jornada: per què hem de treballar les mateixes hores que quan no erem mares, si ara tenim una altra tasca?

viure embarassada (8 maig)


A punt de fer les 24 setmanes el meu embaràs està sent genial.
Al primer trimestre no vaig tenir cap símptoma típic-molest d'embaràs, tan sols la meva panxa va començar a créixer molt precoçment.
A la setmana 13 vaig començar a notar el pessigolleig del petit, i a la 20 el seu pare ja en notava els moviments.
El seguiment mèdic confirma que tot està perfectament: la mida del Rai i les meves analítiques són molt correctes, de fet no m'està calent prendre cap aportació vitamínica.
A aquestes dates ja tinc una panxa molt gran, que correspón perfectament als 5kg que he augmentat. He tingut durant un mes un mal d'esquena lògic per les lesions que tinc.
Segurament cada embaràs és diferent i deu ser una lotería que sigui bó o no, però per si de cas, jo vull explicar-vos quin està sent el meu dia a dia per si podeu treure'n profit.
Tinc dos pilars bàsics: l'exercici i l'alimentació.
L'exercici moderat és bó per l'equilibri emocional i físic. El que més em costa és descansar quan tinc les pulsacions elevades, ja que penses que no estàs superant els teus límits, però és perillós perquè es pot reduir l'aport d'oxígen en el fetus. Continuo nedant i practicant ioga i tinc una pilota de dilatació (esferodinamia) per fer els exercicis de pelvis.
Diuen que l'esport pot influir positivament en el part; les avantatges són: embarassos lleugerament més curts (5 díes menys de mitja), un període de dilatació més curt i una menor probabilitat de part quirúrgic i de patiment fetal durant el part. Però aquests beneficis tan sols són per les que ja feiem esport abans de l'embaràs. Això no vol dir que no valgui la pena fer exercici durant la gestació si no se'n feia abans, perquè aquest ens aporta una major sensació de benestar, una major capacitat de reacció física i emocional i una millora de la resistència. A més, diversos estudis han demostrat que l'exercici en aquesta època influeix en tenir menys símptomes comuns com bàsques, fatiga o mal d'esquena.
En quant a l'alimentació, he tingut un augment considerable de la gana (i això que ja en tenia molta), per això he triat no consumir productes calòrics ni no-nutritius, aprofitar qualsevol moment de gana per ingerir aliments sans i variats, tenint en compte les noves necessitats del meu cos com el ferro i el calci.
La meva dieta és més mediterrània que mai. Abans no menjava tants hidrats com és necessari, bàsicament perquè no em venia de gust menjar-ne amb cada àpat, però amb l'embaràs, si no en menjo, digereixo de seguida i la gana torna, així que ara faig bé la piràmide nutricional.
Sempre que tinc gana fora d'hores menjo alguna fruita, abans en menjava unes 3 al día, ara en menjo el doble o més, i a això se li ha de sumar l'amanida del migdia (a la nit els aliments crus dificulten la digestió).
I la resta, com abans: la mateixa quantitat setmanal de carn que de peix (sobretot blau, per aportar el iode necessari pel fetus); entre 1,5-2 litres d'aigua al dia (com abans) per prevenir la retenció de líquids, i gens de begudes amb gas (que redueixen l'absorció de l'organisme d'alguns nutrients) ni estimulants (el cafè i el té els enyoro com un bon amic que tornarà, però no tinc ansietat pel fet que fa cinc mesos que no en prenc).
I finalment, intento dissipar la tensió emocional de seguida que comença a acumular-se'm, amb tècniques de relaxació com la meditació o escoltant música clàssica.
El que més dessitjo és que aquest embaràs tan satisfactori continui desenvolupant-se igual fins al final, i pugui tenir un part "natural" o "normal", i el mínim de medicalitzat possible, per tal d'evitar els indessitjables efectes secundaris. I d'aquí uns mesos tenir un fill sa i fort i que jo em recuperi el més aviat possible. A vosaltres us dessitjo que tingueu un embaràs tan bó com fins ara ho està sent el meu i el part que vosaltres preferiu.

un casament urbà (26 octubre 2007)

Al setembre de 2006 decidim casar-nos per celebrar els feliços set anys de relació i el projecte de futur que volem plegats; disposàvem de la tranquilitat i dels recursos que calen per organitzar una festa; el casament esdevindrà un símbol del vincle que tenim i del que volem. Ens donem un any de temps per preparar una festa a mida.
Avui, un mes després de la celebració, vull explicar com ho he viscut.
La celebració va ser semblant a un somni surrealista, en el que es barregen molts temes i molta gent; una concentració d'energía positiva, una experiència irrepetible per la força que acumula. Cent persones volcades en una història d'amor, la meva.
No em vaig sentir el centre d'atenció com molts m'havien advertit, ni em va superar l'emoció, ni tinc buits de memòria, ni se'm va passar el dia sense adonar-me'n, ni el nuvi era menys important que la núvia... va ser tan diferent al que m'havien explicat!!!
Tothom volia passar-s'ho bé, tots participàvem de la festa. Nosaltres vam donar la sorpresa dels decorats i de l'atrezzo, però tothom tenia un paper en l'esdeveniment.
Vam acollir una tradició cultural, social, però la vam redirigir per donar-li el sentit que per nosaltres té, treient els barroquismes que empalaguen el que bàsicament és la proclamació d'una voluntat i la celebració posterior amb aquells que coneixen la nostra història; com a les pel.lícules quan esdevé quelcom important "tenéis una ronda pagada!!".
Els dies següents han de ser especials, perquè el teu estat d'anim és especial, després de la vivència tan emocionant i de l'energia que t'aporta; i per a nosaltres egipte ha estat l'escenari perfecte: una cultura diferent, un entorn idílic i màgic, una història molt antiga i profunda...
Avui, tot continua com abans del casament, però tenim una complicitat més, pel moment tan intens viscut plegats, els dos en el mateix paper.
I no puc deixar sense comentar la generositat de la gent, que sabien que no acceptàvem cap mena d'aportació econòmica, que els que voliem convidar erem els nuvis, però molts ens deien que els hi feia il.lusió fer-nos un regal i ho han fet de manera espontània i sorprenent. Moltes gràcies, sou fantàstics.